Història

Els orígens d'Alpicat ens remunten a l'època musulmana, quan era una alqueria àrab als afores de la ciutat de Lleida. 
 

El nom d'Alpicat, de l'àrab Al-biqcat , no vol dir altra cosa que els camps enclotats i l’hem trobat, per primera vegada, en la carta de població de Castellblanc de Llitera l'any 1174, com un dels seus límits. 
 

Després de la reconquesta i d'un despoblament temporal va reaparèixer Alpicat convertit en Vilanova d'Alpicat, en un moment en què sorgeixen, arreu del terme de Lleida, les viles noves. Ja a final del segle passat s'havia deixat d'utilitzar la paraula Vilanova i tothom parlava d'Alpicat, però no fou fins I'any 1948 que oficialment es canvià el nom del municipi que es convertí en Alpicat. 
 

Els vincles amb Lleida foren molt estrets i marcaren la història del nostre poble durant l'època medieval i moderna. Alpicat fou, durant cinc segles, poble de contribució de Lleida, i se'l considerava com a carrer i parròquia de la ciutat. El govern estava dirigit directament pels paers i veguers de Lleida i els alpicatins gaudien de les mateixes exempcions, obligacions i privilegis que els lleidatans. Els paers visitaven Alpicat periòdicament per impartir la justícia civil i criminal i nomenaven dos jurats i un batlle com a representants seus al poble. Alpicat contribuïa a les despeses de la ciutat pagant els ancestrals drets de sequiatge, verema i comuns imposicions, però, a diferència d'altres llocs de contribució, es beneficiava de l'avantatge de ser franc en el dret de peatge en el pont de la ciutat. Fou amb la implantació del Decret de Nova Planta i amb la pèrdua dels privilegis per part de la ciutat que s'acabà amb aquesta dependència i quedaren en una situació poc clara les competències de cadascú. Amb la constitució dels ajuntaments liberals, a mitjan segle XIX, Alpicat es constituí definitivament com a municipi independent.

Durant aquest període, Alpicat va ser testimoni i partícip de molts esdeveniments que trasbalsaren el nostre país. Les epidèmies cícliques ens afectaren periòdicament;  durant l'edat mitjana, la pesta, i, ja en el segle passat, el tifus i la còlera (any 1885) van produir vint-i-sis víctimes en quinze dies.

El fenòmen del bandolerisme també ens afectà en diverses ocasions al llarg dels segles XVI i XVII. La més important l'any 1588, quan el famós bandoler Calvís entrà, saquejà el nostre poble i matà un vilatà.

Després de la Guerra dels Segadors Alpicat es despoblà. La reconstrucció fou costosa i en 1668 s'hagué de pactar una concòrdia entre els veïns del poble i els seus creditors, de la qual ens n'ha quedat testimoni en el nom del carrer de la Concòrdia.

Durant la Guerra del Francès els d'Alpicat participaren amb un cos de sometent en les feines de defensa del nostre país, però Alpicat fou el lloc que el general francès Suchet elegí per establir el seu quarter general per assetjar Lleida. Durant la seva estada, dos veïns de la població foren afusellats.

L'edifici històric per excel·lència i símbol representatiu d'Alpicat és l'església. Sota l'advocació de sant Bartomeu, fou construïda a final del segle XVIII sobre una antiga església gòtica. És d'un estil arquitectònic de transició, amb una senzilla façana de trets barrocs i un interior més neoclàssic. El campanar, reconstruït l'any 1988, és de forma octogonal amb una teulada de ceràmica vidriada de color blau.

Durant segles, Alpicat fou poca cosa més que el carrer del Centre. Epidèmies, guerres i crisis no van permetre el creixement de la població fins al segle XVIII, en què la continuada prosperitat provoca la primera expansió important, la urbanització d'una forma definitiva del carrer Major i els seus adjacents. A partir d'aquest moment, el creixement urbà fou més o menys constant, però en les darreres dècades Alpicat ha sofert una important transformació, primer amb la creació de zones residencials i després amb el boomurbanístic que ha arribat al seu punt àlgid als anys 90. 

 

Informació extreta del llibre Alpicat: recull històric, de Fabià Corretgé Blasi